martedì, Ottobre 27

Tres anys del referèndum d’autodeterminació de Catalunya El proppassat u d’octubre es va celebrar el tercer aniversari del Referèndum que va certificar el trencament emocional entre Catalunya i Espanya

0

L’u d’octubre de 2017, més de dos milions de catalans van votar en un referèndum d’autodeterminació. Poques dates en la història recent d’Europa hauran tingut tanta repercussió individual, col·lectiva i política com la d’aquell dia.

La convocatòria va ser el resultat inevitable d’una actitud incomprensible del govern espanyol: un immobilisme total i absolut davant de les reiterades demandes de la societat catalana de resoldre el seu encaix, dins o fora, de l’estat espanyol.

Aquest encaix semblava assolit amb el pacte constitucional de 1978; tanmateix, el centralisme uniformador de Madrid el va malbaratar a partir de l’any 2000, per la coincidència d’interessos entre un partit de dretes, d’arrel franquista, que va arribar a la presidència d’Espanya amb majoria absoluta, i les ambicions empresarials de l’elit industrial i financera ubicats a la capital, amb una voracitat centralitzadora insuportable per a la majoria de catalans. La sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut d’Autonomia (2010) va ferir de mort aquell pacte i va impulsar les ànsies de llibertat de centenars de milers de catalans; tanmateix, la cosa venia de lluny: cal recordar que el primer memorial de greuges presentat per diputats catalans davant del rei d’Espanya fou llegit… l’any 1885!

Exasperat el govern català per la indiferència de la resposta de Madrid davant els múltiples arguments i propostes, i pressionat per les espectaculars manifestacions que durant set anys van protagonitzar milions de persones cada onze de setembre, el president de Catalunya va pronunciar la frase del no retorn: O referèndum o referèndum.

És a dir, una consulta acordada amb l’estat sobre el futur polític de Catalunya, tal com s’havia fet al Quebec i a Escòcia, o una consulta feta sense el consentiment de Madrid. Com que la voluntat d’acord, per part del govern de Madrid, era nul·la, el govern català va haver de tirar pel dret. Com a resposta, la majoria de la classe política i periodística espanyola va titllar aquell govern i el seu president, Carles Puigdemont, de colpista.

Van ser dos anys trepidants, el 2016 i el 2017: desenes de milers de catalans van posar-se mans a la feina per organitzar, en complicitat amb el seu govern, un referèndum democràtic que era percebut, a Espanya, com un cop d’estat que calia impedir de totes passades.

El Parlament català feia lleis de desconnexió; el govern d’Espanya les impugnava. Els polítics independentistes guanyaven eleccions; les clavegueres de l’estat inventaven informes policials per acusar-los de tot tipus de delictes. El senyor Rajoy enviava milers de policies a confiscar urnes i paperetes electorals; els ciutadans de Catalunya es conjuraven per amagar-les, i ho feien amb una audàcia i imaginació que desbordava l’escassa intuïció de l’autoproclamat Centre Nacional d’Intelligència espanyol.

El ministre de l’interior donava ordre de precintar els col·legis electorals; milers i milers de catalans entraven dos dies abans a les escoles per organitzar tot tipus d’actes culturals, esportius o lúdics per fer-ne impossible el precinte. Madrid donava ordres a Correus d’interceptar les butlletes per a constituir les meses electorals; centenars de voluntaris es presentaven per a resoldre les mancances. El president del govern d’Espanya donava ordre de tancar, per la força, centenars de col·legis; el Govern català posava en marxa un audaç sistema de cens universal que permetia votar en diferents centres electorals. El ministeri de l’interior va desplegar vuit mil policies disposats a atonyinar els votants; milions de catalans, de tota edat i condició, els van esperar, asseguts a terra amb les mans enlaire, per impedir que s’enduguessin les urnes.

El senyor Rajoy sortia, al vespre, a anunciar als espanyols que a Catalunya no s’havia produït cap referèndum; unes hores després, el president Puigdemont anunciava els resultats de l’escrutini. El Rei d’Espanya va aparèixer, irat, a la televisió pública, exigint al Govern català que acatés la Constitució i es rendís incondicionalment; el President català va sortir l’endemà, conciliador però rotund, a retreure la insensibilitat de Felip VI davant dels centenars de votants ferits per la policia, i a proposar una negociació política per a resoldre el conflicte.

De la resta, els lectors de ‘L’Indro’ ja n’estan prou informats. El problema polític està igual o pitjor, la decepció dels catalans és profunda, els membres d’aquell Govern català i els líders de les entitats que els van donar suport, inclosa la presidenta del Parlament, són a la presó o a l’exili, i la dreta espanyola bloqueja qualsevol possibilitat d’amnistia. Centenars d’activistes i alcaldes tenen obertes causes judicials per haver mostrat el seu suport al referèndum.

Catalunya és un poble mil·lenari, que no es rendirà mai. Fa més de tres-cents anys que lluita per la seva llibertat. Ni quaranta anys de dictadura cruel no van aconseguir aniquilar-la. S’ha guanyat el dret a decidir el seu futur, i que la seva decisió sigui respectada per la comunitat internacional.   

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Commenti

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa