giovedì, Ottobre 29

La Covid-19 deixa en evidència la Teoria Econòmica. Estudiants, revolteu-vos! Tota la teoria econòmica desenvolupada des del segle XVIII es va orientar cap al creixement econòmic. Els desastres ambientals i sanitaris requereixen un replantejament de la micro i macroeconomia des del principi fins al final

0

Des de fa més de cent anys, a les facultats d’economia de tot el planeta s’ha reverenciat Adam Smith, el pare del capitalisme. Durant més d’un segle, els alumnes d’aquestes facultats han estudiat els economistes neoclàssics, aquells que pretenien demostrar matemàticament que l’economia de mercat ens oferia el millor dels mons possibles.

La idea essencial d’Adam Smith i dels clàssics era que, perseguint l’interès individual, tots col·laboràvem a la prosperitat col·lectiva. Una mà invisible ens duia a prendre decisions que, tot i egoistes, eren socialment desitjables. Avui, hom diria que aquesta mà reparteix plantofades a tort i a dret.

Fascinats per la física de Newton, els economistes neoclàssics van voler representar la prosperitat amb sistemes d’equacions. Només calia resoldre’ls per trobar l’equilibri, és a dir, el màxim benefici de les empreses, el major consum possible pels individus i l’assignació més eficient dels recursos. Quan aquells elegants teoremes matemàtics van resultar inútils per resoldre la crisi derivada del crack del 1929 van aparèixer altres economistes, com John Maynard Keynes,per reivindicar el paper de l’Estat com a motor de creació d’ocupació pública.
Va ser una aportació brillant, que va desactivar en bona mesura els moviments revolucionaris de sindicalistes i comunistes, en aquell moment enlluernats per la Rússia dels soviets. Les teories de Keynes van donar consistència doctrinària a la lloada socialdemocràcia europea en els trenta anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.
En els anys setanta del S. XX van aparèixer altres economistes, particularment els de l’escola de Chicago neoliberals- que van pretendre demostrar que el sector públic era una rèmora pel dinamisme econòmic.

Uns i altres -clàssics, keynesians, neoclàssics i neoliberals- receptaven mesures diverses per aconseguir un sol, únic, irrenunciable objectiu: el creixement econòmic. Si augmentem la producció podrem consumir més i repartir millor.
Val a dir que en els darrers cinquanta anys s’han repartit milionaris per tots els continents, però també molta misèria, explotació i atur. L’essència del capitalisme és la competència, i en tota competició hi ha guanyadors i perdedors. Dissortadament, els diners s’acaben convertint en la mesura de l’èxit o el fracàs de les persones, no ja en els negocis, sinó en la vida. Mal sistema, el capitalisme, pels artistes, els intel·lectuals, els músics, els poetes, els jugadors d’escacs i per tots aquells que pensen que les millors coses de la vida no es compren amb diners.

Més enllà d’això, l’objectiu primordial, a la llarga, no té ni cap ni peus: si els recursos de la terra són finits, no podem augmentar la producció i el consum indefinidament. La pretensió del creixement sense fi ha dut a la sobreexplotació de la terra, a la destrucció d’hàbitats naturals, a l’extinció de milers d’espècies, a l’escalfament global i a una ramaderia cruelment intensiva. Els científics ens alerten que tots aquests fenòmens poden ser causes remotes de la proliferació de patògens entre els humans, i per tant, probable causa de la Covid 19, … la Covid 20… i ja veurem quantes pandèmies més.

Encara avui, els estudiants d’econòmiques segueixen sentint lloances a la competència perfecta; a les aules, aprenen a maximitzar funcions de consum individual i de benefici empresarial; practiquen el joc de la borsa per aconseguir les màximes plusvàlues; el somni dels més ambiciosos és arribar a aparèixer algun dia a la revista Forbes, a la llista dels personatges més rics del món.

Faig vots per un canvi d’orientació de les facultats d’Economia. Proposo bescanviar el concepte de competència pel de cooperació; el de màxim benefici pel del bé comú; el de creixement econòmic pel de la recuperació d’hàbitats naturals; el de Producte Interior Brut per l’Índex de Desenvolupament Humà. Crec que hauríem d’estar menys atents als comptes de resultats de les societats mercantils i ser més sensibles a la termodinàmica planetària. Menys teories de la competència oligopolística i més Teoria Gaia. I si cal fer sistemes d’equacions, una d’elles hauria de tenir el benestar animal com a variable dins la funció de producció ramadera.
Malauradament, les institucions universitàries formen part del sistema, i les facultats d’Economia solen ser deutores de les elits empresarials, econòmiques i polítiques. Per aquestes elits, els conceptes d’ètica, de filosofia o fins i tot de termodinàmica no acaben de tenir respectabilitat acadèmica. Ja ho comprenc. Ara, a la vista dels resultats, potser que s’ho facin mirar.

Estudiants, no us conformeu amb el que us expliquen. Feu preguntes que descol·loquin els professors. Sigueu educadament impertinents. Aneu al fons de les qüestions. Burxeu, que la nostra generació us està deixant un món ben galdós.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Commenti

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa