giovedì, Luglio 2

Espanya: judici infame al Major Trapero Es reprèn el judici infame contra l’heroi de la Policia de Catalunya. L’estat de dret és trepitjat a Espanya per tal de preservar la integritat territorial de l’estat

0

El final del confinament ha permès tornar a l’activitat l’Audiència Nacional espanyola: aquesta setmana s’ha reprès el judici al Major Josep Lluís Trapero, l’ex-director general Pere Soler, l’ex-secretari d’Interior César Puig i la intendent Teresa Laplana, màxims responsables del Cos de Mossos d’Esquadra -la Policia catalana- durant l’estiu i la tardor de 2017. Se’ls acusa de sedició: la tesi del fiscal és que, en l’intent del Govern de Catalunya de proclamar la independència, l’octubre de 2017, el cos dels Mossos d’Esquadra hauria jugat un paper cabdal posant-se a disposició del President Carles Puigdemont. Un dels elements incriminatoris seria la suposada passivitat dels Mossos d’Esquadra a l’hora de retirar urnes i impedir les votacions del referèndum d’autodeterminació, desobeint les ordres donades pel jutge. Per això la fiscalia demana deu anys de presó pels tres primers, i quatre anys per Laplana.

Hi ha moltes irregularitats, en aquest judici.

La primera és el delicte imputat als acusats per part de la fiscalia: delicte de sedició, que pressuposa un aixecament tumultuari per impedir l’aplicació de la llei. Els Mossos d’Esquadra no van protagonitzar cap tumult, i de fet el van evitar si és que una manifestació pot ser considerada tumult. Tal és l’ambigüitat del concepte, que en la majoria de codis penals europeus la sedició no està tipificada com a delicte.

La segona irregularitat és que el principal testimoni contra el Major Trapero és el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, destituït fa dues setmanes pel govern d’Espanya per falsificar informes.

La tercera contradicció és que, a desgrat de l’acusació de passivitat durant el referèndum, els Mossos d’Esquadra van requisar més urnes i van tancar més col·legis electorals (130) que les pròpies brigades de la Guàrdia Civil (60); la diferència és que els Mossos ho van fer educadament, i només allà on era possible fer-ho sense càrregues; mentre que la Guàrdia Civil, sota les ordres de Pérez de los Cobos, va repartir estopa a tort i a dret i va provocar un miler de ferits.

La quarta sorpresa va sortir dels propis llavis delMajor Trapero, quan va ser interrogat com a testimoni durant el judici contra els líders catalans al Tribunal Suprem: Trapero va afirmar que no tenia cap interès en la independència de Catalunya, va considerar que els consellers catalans havien actuat amb irresponsabilitat, i fins i tot va dir que havia elaborat un pla per detenir el President Carles Puigdemont si aquest hagués fet efectiva la República catalana després del referèndum; una afirmació que suggereix que la independència era encara més difícil del que ens pensàvem, però que deixa sense fonament penal les acusacions contra el Major i contra elsConsellers.

Llavors, per què volen condemnar el Major Trapero a molts anys de presó?
Tot fa pensar que es tracta d’un acte de venjança per la humiliació que l’estat espanyol creu haver patir l’agost de 2017.
El 17 d’agost d’aquell any va haver-hi uns atemptats terroristes a la Rambla de Barcelona i a d’altres indrets de Catalunya, amb ferits i morts de diverses nacionalitats. La reacció del Govern català va ser ràpida i eficient: el conseller Joaquim Forn i el Major Trapero van prendre les regnes de l’operatiu policial, que va fer un desplegament extraordinari; el President Puigdemont i el Vicepresident Junqueras es van adreçar a la població i van fer una excel·lent tasca de comunicació; el conseller d’afers exteriors, Raül Romeva, va rebre a l’aeroport de Barcelona els ministres d’afers exteriors de França i Alemanya, als quals va informar amb detall i precisió de la situació de les víctimes de llurs països; el conseller de Sanitat, Toni Comín, els va acompanyar a ells i als representants de Portugal i Itàlia als hospitals on hi havia les víctimes internades. La informació, la logística, la seguretat i el tracte van ser impecables.
Amb els operatius ordenats pel Major Trapero, al cap de vint-i-quatre hores dels atemptats tots els membres del comando terrorista havien estat abatuts.

Mentrestant, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, feia el paper d’estrassa, mentre que la vicepresidenta, Soraya Sáez de Santamariaes bellugava per Madrid, intentant convèncer elspolítics del PP i del PSOE de la conveniència de desplegar l’exèrcit a Catalunya; i és que, en aquells dies, el que més preocupava a l’Estat espanyol era trobar les urnes del referèndum que s’havia de celebrar dos mesos després.

Ras i curt: la reacció de les institucions i la policia de Catalunya a l’atemptat va evidenciar que el País estava a punt per actuar com un estat independent, amb molta més eficàcia que el mateix Estat espanyol. L’únic punt fosc de l’atemptat encara no aclarit- és que l’ imam que havia empès els joves terroristes a perpetrar la matança de Barcelona era un confident de Centre Nacional d’Intel·ligència espanyol, detall que fa sospitar o d’una enorme incompetència o d’una terrible perversitat per part del comandament dels espies espanyols.

Per la resta: tots els cossos i forces de seguretat espanyols que es van mobilitzar a Catalunya van ser incapaços de trobar ni una sola de les urnes del referèndum: l’enginy, la complicitat i la discreció de milers de catalans ho van impedir.

El referèndum es va fer l’u d’octubre, amb una resistència heroica dels votants que van entomar, mans enlaire, les estomacades de la policia espanyola i la Guàrdia Civil.

Finalment: els herois d’aquells dies d’agost són a l’exili (Puigdemont, Comín), a la presó (Junqueras, Forn, Romeva) o acusats, Trapero i els seus companys, del delicte de sedició, en un judici infame.
Només l’absolució podria evitar un escàndol majúscul, que s’afegiria a la vergonya de tenir, en ple segle XXI, exiliats i presos polítics.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Commenti

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa