giovedì, Luglio 2

Els pares de la Constitució espanyola: 7 + 1 (l’Exèrcit) Formalment, la Constitució espanyola va tenir set ‘pares’. De fet van ser vuit: el cap de l'Alt Estat Major de l’Exèrcit hi va tenir un paper decisiu

0

Pendents del que faci el Covid 19 a la tardor, aquesta ha estat la primera setmana fora de l’Estat d’Alarma a la Pell de Brau. L’Estat d’Alarma està previst a l’article 116 de la Constitució espanyola, en tantes coses ben semblant a la Constitució italiana de 1948.

Tanmateix, hi ha dos elements cabdals que fan la Constitució espanyola diferent.

D’una banda, Espanya és una monarquia perquè així ho va decidir el general Franco en designar Juan Carlos de Borbó el seu successor. I després tenim els articles segon i vuitè de la Constitució: dos articles que van ser imposats per la cúpula militar, sota amenaça de cop d’Estat, tal com va explicar Jordi Solé Tura en el seu llibre ‘Nacionalidades y nacionalismos en España’ (Editorial Alianza, 1985).

Solé Tura (1930-2009) fou un comunista exiliat a París i a Bucarest durant la dictadura de Franco. En arribar la democràcia va ser un dels set redactors de la Constitució. Entre 1991 i 1993 fou ministre de cultura del Govern espanyol. L’hivern de 1988vaig tenir la sort de coincidir amb ell esquiant als boscos d’Arànser i Lles; li agradava molt fer esquí de fons; i vaig tenir el privilegi de sentir dels seus llavis els detalls dels fets que ja havia apuntat al seu llibre.

La primera redacció de l’article 2 deia que «la Constitució es fonamenta en la unitat d’Espanya, la solidaritat entre els seus pobles i reconeix l’autonomia de les seves regions i nacionalitats».Quan els militar ho van llegir se’ls van posar els pèls de punta. Trobaven que el reconeixement de la unitat era insuficient, i el termenacionalitatsels exasperava: el veien com una amenaça a la integritat territorial.
Unes setmanes més tard, en una sessió de treball en que la Ponència constitucional era presidida per Jordi Solé Tura, va arribar un sobre procedent de la Presidència del Govern d’Espanya, dirigit al senyor Miguel Herrero de Miñon, que era el representant de la UCD a la Ponència. El contingut del sobre era ras i curt: es corregia la redacció de l’article 2 a proposta de les fonts consultades’, és a dir, la comandància de l’Alt Estat Major de l’Exèrcit.
El redactat final quedava així: «Espanya és la pàtria comú i indivisible de tots els espanyols».
No hi havia més remei que passar per l’adreçador – va reconèixer el mateix Jordi Solé Tura. A bon entenedor, pocs mots. Era allò o un aixecament armat.
Per reblar el clau, l’article 8 diu que la missió de les Forces Armades és defensar la integritat territorial i l’ordenament constitucional. Per si no havia quedat prou clar.

En Dret hi ha un principi bàsic: tot contracte signat entre les parts ha d’estar lliure d’amenaces i coaccions. Altrament, el contracte és nul de ple dret i queda sense efectes jurídics. La Constitució és un contracte social. Els espanyols que el 1978 eren majors d’edat i van referendar amb el seu vot la Constitució,desconeixien que la Carta Magna estava viciada d’origen.
En termes de principis jurídics, la Constitució del 1978, que no reconeix el dret dels pobles a l’Autodeterminació, és frau de llei i hauria d’estar invalidada.

La major part dels 168 articles de la Constitució són jurídicament impecables, no endebades els set ponents que la van redactar eren eminents juristes. Però la intervenció del vuitè ponent per deixar ben lligada la integritat territorial i salvaguardar la Corona va malmetre la convivència harmònica entre els pobles d’Espanya.

Europa no pot ignorar-ho: dels darrers nou presidents de la Generalitat, quatre van patir exili (Francesc Macià, Josep Irla i Bosch, JosepTarradellas, Carles Puigdemont); un, presó (Jordi Pujol i Soley); dos, inhabilitació (Artur Mas, Puigdemont); i un fou detingut per la Gestapo i afusellat per Franco (Lluís Companys i Jover). L’actual president (Quim Torra) està pendent de sentència del Tribunal Constitucional per la pancarta que reivindicava la llibertat dels presos polítics. I no oblidem que dos governs legítims sencers van ser engarjolats, el de 1934 i el del 2017.

I és que el vuitè ponent segueix allà, omnipresent.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Commenti

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa