sabato, Ottobre 24

El fenomen ‘okupa’: inseguretat jurídica a Espanya Milers d'espanyols s'han trobat les seves cases ocupades per delinqüents en tornar de vacances. L’odissea jurídica per recuperar-les es converteix en un calvari

0

Aquest estiu, els europeus hem viatjat poc: la Covid 19 aconsellava deixar els viatges exòtics per a una millor ocasió. Pels catalans i els espanyols, viatjar suposa un risc afegit: hi ha certa probabilitat de no poder recuperar la casa que ha quedat buida durant les vacances. Si uns malfactors han forçat la porta, s’han instal·lat en l’habitatge i han canviat el pany, la llei els protegeix incomprensiblement davant els legítims propietaris. Aquest despropòsit legislatiu seria inconcebible en qualsevol altre País europeu; només es pot atribuir a la incompetència dels legisladors espanyols.

L’assumpte té la seva explicació: Espanya va viure, a partir de 1998, una extraordinària bombolla immobiliària. El descens històric dels tipus d’interès quan el país es va incorporar a la Unió Monetària Europea va propiciar una allau de compra de pisos. La festa va durar deu anys,durant els quals els preus dels habitatges es van posar pels núvols. Per als joves, la possibilitat de comprar un pis i emancipar-se de la família va esdevenir una gesta cada cop més complicada.

La crisi de l’any 2008 es va tancar amb centenars de milers d’execucions hipotecàries i desnonaments: moltes famílies es van quedar al carrer i els bancs van acaparar incomptables pisos buits, fruit d’una política que va preferir rescatar els bancs que a les persones.
Com a reacció, grups de joves llibertaris van ocupar il·legalment aquells pisos buits.
El legislador, sempre a remolc, va voler llavors protegir aquests joves, tipificant en el codi penal laviolació de domicili’, al marge de qui fos el titular legal de l’immoble. No era una bona solució, però va alleujar transitòriament l’enorme dificultat de l’emancipació juvenil.

Una dècada més tard, aquella solució provisional s’ha convertit en un gravíssim problema d’inseguretat jurídica.
Qualsevol delinqüent comú que ocupi una casa en absència del seu legítim inquilí està protegit per llei. Té més drets l’usurpador que el propietari.
Recuperar la casa per les bones suposa un llarg i costós recorregut per jutjats i registres de la propietat que pot durar anys.
La Policia ho sap i roman passiva. L’alternativa, recuperar-la per força, suposa cedir a xantatges o arribar a enfrontaments violents.

Aquest nyap és fruit de la llei del pèndol. La crisi de l’any 2008 va deixar en pura fraseologia l’article constitucional que reconeix a tots els ciutadans el dret a un habitatge digne: milers de pisos buits,milers de famílies sense llar.
Aleshores,
les Corts van voler corregir el nyap amb una legislació més progressista. Però no van saber redactar la norma i van perpetrar la llei de l’embut.

Vaig conèixer joves llibertaris que el 2009 havien ocupat il·legalment pisos buits per pura qüestió de supervivència, i s’havien hagut d’enfrontar a la gasiveria dels bancs, que llavors tenien la llei de part seva. Avui, onze anys després, molts d’aquells joves han prosperat i han aconseguit a base d’esforç i sacrifici comprar-se un pis i emancipar-se legalment. Doncs ara, en alguns casos, en tornar a la llar després d’uns dies d’absència, han trobat la seva casa ocupada per delinqüents; anant d’un extrem a l’altre, ara la llei defensa els delinqüents (que ho saben perfectament i abusen d’això) i deixa desprotegits els propietaris, que es veuen desconcertats i impotents.

Si un estat de dret no pot donar la seguretat jurídica mínima per garantir la propietat de l’habitatge, ja podem plegar.
Senyores i senyors diputats de Parlament espanyol: si no saben redactar lleis, dimiteixin i no provoquin més dolor i angoixa als ciutadans. La seva lamentable incapacitat no té perdó.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Commenti

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa